Entre les torres de la Sagrada Família hi habita, des de fa anys, una família de falcons pelegrins. Gràcies al seguiment de l’Associació Galanthus Natura i a les càmeres instal·lades al niu, cada temporada podem conèixer de prop l’evolució dels polls i fascinar-nos amb la natura urbana.

Avui conversem amb en Sergi Garcia, membre de l’entitat, per conèixer més bé aquesta associació  i els projectes que du a terme.

En Sergi forma part d’una generació marcada per una conscient preocupació pel medi ambient: “De la meva generació va sortir molta gent inclinada cap a la natura, moguda pel deteriorament ambiental que es vivia quan érem joves.”

Tot i que inicialment va estudiar Filologia Hispànica, la passió per l’entorn natural sempre la va portar a dins. Per això, quan va acabar la carrera i després de treballar durant un temps, va decidir tornar a les aules. Aquest cop es va matricular a la Universitat de Girona (UdG) per cursar Ciències Ambientals, formant part d’una de les primeres promocions d’aquesta llicenciatura.

A la universitat va trobar un grup de companys amb qui compartia la mateixa motivació i visió:

“Allà vaig coincidir amb un grup de companys molt motivats amb qui vam encaixar de seguida. La llavor de l’entitat es va plantar una nit de l’any 1999 al Cap de Norfeu, al Cap de Creus, mentre fèiem bivac sota les estrelles. Entre converses sobre l’associació que volíem crear, els projectes que somiàvem i els cursos que hi podríem desenvolupar, vam escollir el nom de Galanthus, en homenatge a la flor (Galanthus nivalis) que surt a la hivernada desafiant la neu.”

Quina és la missió de l’entitat?

Als inicis, la missió principal de Galanthus era clarament educacional. Organitzàvem molts cursos i sortides de camp. Crec que moltes entitats conservacionistes comencen justament per aquí, per l’educació ambiental. Al cap i a la fi, la inquietud que et porta a fundar un projecte així és el desig de conèixer l’entorn i la necessitat de donar a conèixer una situació de crisi ambiental evident.

Amb el permís de la Universitat de Girona i aprofitant les seves instal·lacions, oferíem formacions sobre ornitologia, mamífers o insectes. Aquests cursos els impartien en Xavier Puig i l’Enric Fàbregas, que ja des de ben joves eren autèntiques enciclopèdies de la natura.

Més endavant s’hi va incorporar la Marina Miró, una dibuixant excepcional que va assumir la creació de tota la cartelleria, a més d’oferir cursos de dibuix naturalista. Cal tenir en compte que vam començar abans de l’era de les xarxes socials, així que la cartelleria en paper era fonamental per fer-nos conèixer i aconseguir que la gent s’apuntés a les activitats. Penjàvem cartells per la facultat i pels centres cívics, i també els enviàvem a la premsa local. Aquesta aposta per la imatge i el disseny ens va donar una gran empenta inicial.

Un parell d’anys després, en ple creixement, vam aconseguir que tant la Universitat de Barcelona com la Universitat de Girona reconeguessin aquests cursos amb crèdits acadèmics per a l’alumnat, la qual cosa va disparar la participació.

Amb el temps, però, la missió de l’entitat va anar evolucionant cap a la conservació. La nostra ànima conservacionista no en tenia prou amb la divulgació i la formació. Quan ja coneixes allò que t’envolta, el pas natural és començar a protegir-ho i conservar-ho de manera directa. Així va ser com, a poc a poc, vam anar deixant enrere els cursos per centrar-nos en la gestió i els estudis ambientals. Avui dia, Galanthus és coneguda precisament per aquests projectes d’investigació i conservació aplicada, i ja fa molts anys que no fem activitat formativa.

Com és la teva feina a l’entitat?

Amb els anys, tots els membres de l’equip ens hem anat especialitzant en diferents àmbits. En el meu cas, m’he centrat principalment en la conservació de la fauna urbana.

Actualment treballem molt estrets amb Parcs i Jardins de Barcelona i amb diversos ajuntaments en projectes de creació i manteniment de basses urbanes, control de flora i fauna exòtica, o reintroducció d’espècies.

Aquestes línies d’actuació s’han anat consolidant gràcies a la incorporació de nous perfils a l’equip: l’Enric Bisbe, biòleg i excel·lent botànic que lidera els projectes de flora invasora, i en Guillem Pascual, biòleg i expert en herpetofauna que portava la gestió dels amfibis i amb qui vam redactar els protocols per a les basses naturalitzades de Parcs i Jardins.

En quins espais naturals actueu?

On hem desenvolupat una activitat especialment intensa és als espais naturals de les comarques gironines ( Cap de Creus, l’Alta Garrotxa, les Gavarres, el riu Ter, el Montgrí, les Illes Medes o els Aiguamolls de l’Empordà…) , així com per encàrrec de diversos municipis on hem realitzat des de tasques d’eliminació de flora exòtica invasora fins a censos i seguiments de micro-mamífers.

Teniu espais en custòdia?

Al llarg de la nostra trajectòria hem impulsat diversos acords de custòdia.. Amb propietaris privats, per exemple, hem completat amb èxit acords puntuals adreçats al control i eliminació de flora invasora que van complir plenament la seva funció.

També hem tingut una experiència amb l’Ajuntament de Celrà per a la conservació dels seus espais verds forestals, agrícoles i urbans. Tot i que enguany hem tancat aquesta etapa formal de l’acord, seguim al costat de l’Ajuntament oferint el nostre assessorament tècnic i coneixement del medi per continuar sumant a favor dels valors naturals del municipi.

Quin són els vostres projectes principals?

A Barcelona treballem amb l’Ajuntament en la gestió de les basses urbanes i en la conservació de la fauna aquàtica. També col·laborem en la protecció dels ocells que nidifiquen als edificis, com el falcó pelegrí, els falciots o les orenetes, inclosos els falcons que viuen a la Sagrada Família. A més, a Montjuïc desenvolupem un projecte de seguiment de la població d’eriçons que vam reintroduir l’any 2019, una iniciativa que ha donat molt bons resultats. Aquest seguiment el fem amb estudiants voluntaris de Veterinària de la UAB i ja hem dut a terme cinc sessions en què hem localitzat 18 eriçons!

Però la nostra feina no s’ha limitat als espais naturals protegits: també hem treballat intensament amb ajuntaments, consorcis i la Diputació de Girona per gestionar la flora invasora en el conjunt del territori, perquè creiem que l’espai no protegit també necessita una bona gestió i conservació. Paral·lelament, durant molts anys hem liderat els programes d’educació ambiental del Consorci de les Gavarres i mantenim un vincle molt estret amb els centres educatius de Celrà, que han incorporat les activitats d’educació ambiental que oferim dins del seu currículum escolar.

Quantes persones componen l’entitat?

Actualment formem l’entitat una junta de cinc persones, juntament amb un grup de socis que tenen un vincle molt estret i de fa molts anys amb nosaltres, i que són principalment els qui participen en les activitats més especialitzades. En total, entre la junta i els socis, som entre 20 i 30 persones.

No tenim la necessitat de créixer. Estem contents amb la dimensió que tenim, perquè sovint el concepte de “créixer” s’associa a l’expansió econòmica, a ocupar més espai o a competir. Nosaltres no compartim gens aquesta visió, preferim mantenir una escala humana i coherent amb els nostres valors,i  el que realment volem és compartir.  

Quin paper juga el voluntariat a la vostra entitat?

Puntualment organitzem activitats obertes al públic general. Per exemple, quan duem a terme retirades puntuals de flora exòtica invasora, sortides per donar a conèixer el patrimoni natural de municipis com Celrà, o petites accions participatives per a la neteja de basses i la prospecció de fauna.

Sempre que fem crides a través de les xarxes socials per a accions en espais més grans on calen més mans, trobem gent nova que s’anima a sumar-s’hi i a col·laborar de manera puntual.

Així i tot, és una feina que cada cop fem menys. Amb el pas dels anys ens hem anat especialitzant en tasques de gestió molt concretes que requereixen una qualificació tècnica específica. Per posar un exemple, en la gestió i eliminació de determinades espècies de flora invasora sovint cal utilitzar tractaments o eines que exigeixen permisos especials i formació en seguretat, la qual cosa no permet l’aplicació de voluntariat no especialitzat.

Quins són els principals problemes que us heu trobat?

Sens dubte, la influència negativa de la burocràcia i la lentitud dels tràmits. 

Nosaltres tenim, i sempre hem tingut, molta empenta i motivació, però quan entres al mon de l’administració i et trobes la muntanya de paperassa que s’ha de gestionar, et sents com si haguessis caigut en una trampa enganxifosa per insectes. Tant per signar convenis de custòdia com per gestionar subvencions, moltes vegades acabes renunciant-hi. Fas números i veus que hauràs de dedicar més temps i energia a tramitar l’ajut que a executar les accions de conservació que volies finançar.

És una llàstima que entitats amb tanta energia, amb objectius nobles i formades per gent amb una visió honesta es vegin paralitzades per redundàncies administratives. Son hores de feina i un grapat de recursos valuosos que s’haurien de destinar al camp i als projectes pels quals es va fundar l’entitat, i no a la paperassa.

En el fons, el ritme de l’administració i el de les entitats del tercer sector no barregen bé, són com l’aigua i l’oli. L’administració sovint no té pressa, mentre que les entitats tenim urgència per actuar, volem posar fil a l’agulla i resoldre els problemes que trobem sobre el terreny.

Si no tinguéssim aquesta vocació de servei i la urgència per actuar sobre el terreny, potser no ens sabria tan de greu veure com es dilueixen els esforços en la gestió administrativa.

Quin aspecte us ha influït o condicionat més?

L’aspecte que més ens ha influït és la nostra vocació, que ens ha guiat al llarg dels anys a un objectius essencials: la conservació, la justícia ambiental, frenar la deterioració dels espais naturals, conservar les espècies que tenim… Sentim un lligam sentimental amb les espècies i ambients que ens envolten.I crec que aquest aspecte el compartim amb totes les altres entitats ambientals.

Molt sovint, l’educació ambiental és l’impuls inicial des d’on arrenquen les primeres activitats de moltes entitats; és el viver on germina el projecte abans de fer el salt cap a una feina més tècnica i conservacionista.

Moltes organitzacions mantenen la divulgació com a eix principal perquè forma part de la seva raó de ser, i fins i tot les entitats més grans acostumen a conservar una secció dedicada a cursos i sortides. En el nostre cas, vam decidir fer una transició clara perquè el nostre propòsit central era la conservació directa: volíem posar tots els recursos al nostre abast per aconseguir una millora tangible del medi natural.

Tanmateix, passar per l’etapa educativa va ser un pas imprescindible per consolidar-nos. Organitzar cursos i sortides de camp és un punt de partida molt més assequible que permet generar els primers ingressos de manera directa, sostenir l’entitat i agafar múscul econòmic abans d’endinsar-se en la complexitat dels tràmits i les subvencions administratives.

Creus que les ONG ambientals de conservació tenim prou visibilitat?

No, crec que les entitats ambientals de conservació encara tenim poca visibilitat. La feina que fem és molt important, però sovint no és prou reconeguda. És una realitat amb la qual convivim. El cas del canvi climàtic n’és un bon exemple: fa dècades que la comunitat científica alerta de les seves conseqüències i, malgrat que avui ja en patim efectes molt evidents, com les onades de calor extremes, la resposta continua sent insuficient. Si un problema d’aquesta magnitud encara no rep l’atenció que necessita, la conservació de la biodiversitat, que acostuma a tenir molta menys presència pública, encara ho té més difícil.

Aquesta manca de sensibilització la veiem en actuacions concretes que hem fet, com a Can Zam, per exemple, on després de la restauració ambiental de l’espai, hi van aparèixer granotes del riu Besòs i s’hi reproduïen amb èxit. Tot i això, moltes persones demanaven que es retiressin les algues de les basses perquè consideraven que feia “lleig”, sense tenir en compte que són un element essencial per a aquest hàbitat i per a la supervivència de les espècies protegides que hi viuen. Encara que expliquéssim la importància ecològica d’aquestes algues, va acabar pesant més la percepció estètica que no pas els criteris de conservació. Aquest és un exemple molt clar de la poca visibilitat i comprensió que encara té la conservació de la natura en la societat i en la presa de decisions polítiques.

Quins són els vostres projectes de futur?

El nostre objectiu és continuar contribuint com hem fet fins ara en les tasques esmentades abans, amb nous reptes d’altres espècies de Flora Exòtica Invasora emergents. Per exemple aquest any hem treballat amb Opuntia linguiformis una figuera de moro que, ajudada pel canvi climàtic, comença a estendre’s en espais naturals costaners com el Cap de Creus.

A mi, personalment, m’agradaria poder continuar amb un projecte de reintroducció de l’òliba a Montjuïc (Barcelona). M’agradaria molt que l’òliba tornés a la ciutat. Aquest projecte ja el vam començar l’any passat, fent alliberament, però hem de replantejar-lo degut a l’alta presència de gats que vam detectar en les nostres càmeres que hi vam instal·lar. 

Pots destacar algun moment especial que hagis viscut en aquests anys a l’entitat?

Quan vam fundar Galanthus va ser molt emotiu.

També destaco quan van premiar l’Ajuntament de Barcelona per projectes com la naturalització de les basses urbanes o el suport als ocells que nidifiquen en edificis. Per mi va ser un moment molt important, en el que,  encara que no se’ns va reconèixer directamen a nosaltres, va ser molt satisfactori veure el fruit de la nostra feina.

A més, hem aconseguit ser molt pioners. Per exemple, vam començar a organitzar sortides a la serra de Zamora per veure llops, i això va obrir camí a una dinàmica de divulgació i educació sobre el llop que després molts altres han seguit