Des de ben petita, la Rosa Galindo, ha tingut un fort vincle amb la natura: “Per mi, la natura és casa” – comparteix. Anant al poble de la seva àvia i més endavant de càmping amb els seus pares, rodejada d’aquells paisatges, se’n va adonar que la natura omplia molts àmbits del seu ésser. De petita deia que volia ser actriu i grangera, entenent que aquesta segona professió li portaria la natura a la seva vida.

La Rosa ve del món de les arts escèniques, concretament del teatre musical. Ha treballat amb Dagoll Dagom, i amb reconeguts professionals com Calixto Bieito, Mario Gas o Sergi Belbel, i va fundar al 2000 l’escola Eòlia, “i he estat molt feliç fent aquesta feina” – afegeix. Actualment, és la presidenta i co-fundadora de la Fundació Miranda, una entitat que lluita per la difusió del coneixement i del respecte pels cavalls, les persones i la terra.

Rosa, què et va portar a fer aquest gir professional?

Diria que tot va començar amb Carles Sabater, el cantant de SAU, amb qui tenia una forta amistat. Un dia se’m va presentar al camerino amb un gos dins una capsa de cartró i un llacet al cap, “és per tu” – em va dir – “si no l’adoptes el sacrificaran”, em va mirar i va afegir un “et canviarà la vida”, i allà va començar tot.

Així que el vas adoptar?

Sí, no em va costar massa. Sempre que m’he trobat a un animal ferit o en condicions vulnerables la resta ha passat a segon pla fins que puc assegurar-me que he fet tot el que ha estat en les meves mans perquè l’animal estigués millor. Així que vaig adoptar la Amy, i aviat li vaig buscar una companya, la Duna. Elles dues van ser el motiu pel qual vaig tornar a anar a casa regularment, a la natura, perquè gaudissin d’un espai més ampli i rural.

I poc a poc vas anar deixant la ciutat…

En un moment concret, vaig sentir que el meu sistema nerviós ja no estava preparat per la ciutat, necessito sempre tornar a casa, tornar al Pirineu, sentir la vinculació amb el meu origen, la tornada al medi natural. I va ser entre aquesta necessitat de tornar a casa i una època de reflexió sobre propòsits vitals i sentit de l’esforç que al 2008 va nàixer Fundació Miranda, un projecte que vam iniciar amb la meva parella de llavors, amb la missió de reconnectar els cavalls amb la natura.

Què feu a la Fundació Miranda?

Podríem resumir el que fem parlant de tres pilars que sostenen la Fundació, i tenint en compte que tots els projectes tenen com a denominador comú els cavalls.

En primer lloc, rescatem cavalls que s’han trobat en situacions difícils d’abandonament, maltractament o aïllament amb l’objectiu de reconnectar-los amb el medi natural d’on provenen. Aquest no és un procés fàcil i, malauradament, no sempre es pot acabar del tot perquè depèn de les condicions en què ens arriba el cavall. Si el seu cos està molt destrossat o està acostumant a viure en un espai molt reduït, tornar-lo al medi natural necessita més acompanyament, sempre intentant que el cavall depengui el mínim possible de l’humà. Fem un acompanyament protector per sobre de controlador, és respectuós i facilitador de les condicions perquè el cavall pugui recuperar la seva condició per naturalesa d’estar en espais amplis, amb una qualitat de vida òptima, en llibertat.

I un cop es recuperen?

Aquí entra el segon pilar de la Fundació, les persones. Quan els cavalls ja es troben en harmonia amb el seu medi natural són un mirall per les persones, són models que inspiren. Ens recorden estar presents, desenvolupen la nostra empatia i ens ajuden a crear projectes divulgatius per escoles i famílies. Els cavalls es converteixen en connectors entre les persones i la natura, i això és molt bo per la salut de les persones. En aquest context, treballem molt amb col·lectius en risc d’exclusió social i estem elaborant una metodologia que es publicarà un cop l’acabem de validar.

Així doncs, per una banda tenim els cavalls, per l’altra les persones… i ens has dit que els projectes giren al voltant de 3 pilars, quin és el que ens queda per conèixer?

El medi ambient, la natura. Quan vam arribar a la primera seu, al Pla de l’Orri, l’objectiu principal era protegir un paisatge amenaçat, d’alt valor i riquesa quant a biodiversitat. Per aquest motiu, el primer que vam fer va ser transformar aquella zona catalogada com a vedat de caça en refugi de fauna salvatge. També vam establir un acord amb Paisatges Vius al Catllaràs per la conservació del gall fer i de les molleres calcàries, i un altre amb l’Associació Sèlvans per la conservació del bosc madur.

A partir del model creat a la primera seu, el que hem fet és replicar-lo a altres propietats amb persones interessades en fer una gestió del territori per millorar els espais naturals de la seva propietat.

Quantes seus teniu?

Actualment tenim un total de 75 cavalls, rucs i ponis repartits en tres seus a Catalunya, el Pla de l’Orri al Berguedà, el Parc del Garraf i el més recent és l’espai d’Arsèguel.

També pasturem finques privades, entre Olivella i Sant Pere de Ribes. Es tracta de propietaris amb molta consciència ambiental que volen que els hi fem la pastura, per exemple uns productors de vi i cava ecològic.

La pastura dels cavalls deu aportar beneficis al medi, veritat?

L’activitat lliure i natural dels cavalls ajuda en la prevenció d’incendis, i la protecció de dues espècies protegides: l’àliga cuabarrada (Aquila fasciata) i la tortuga mediterrània (Testudo hermanni).

El cavall és l’únic gran herbívor que es menja el carç (Ampelodesmos mauritanica), una espècie que ha colonitzat el Garraf i és molt perillosa quan hi ha risc d’incendi. En la regió on vivim, cada cop és més evident la perillositat dels incendis cada cop més freqüents, i penso que des de la Fundació estem fent una tasca que mereix un suport que no tenim.

L’àliga cuabarrada necessita espais oberts per caçar i alimentar-se i la tortuga mediterrània no prospera en llocs on la vegetació és massa densa. Els cavalls amb la seva alimentació permeten mantenir els espais oberts amb menys densitat de vegetació, afavorint així a ambdues espècies protegides.

Per fer tot això, de ben segur necessiteu moltes mans! Com us organitzeu en quan a equip?

Tenim un equip remunerat petit, de tant sols dues persones i unes altres tres semiremunerades. La resta de persones que ho fan possible són socis, padrins de cavalls i voluntaris, i va ser gràcies a aquestes persones que vam poder superar el moment més difícil per la Fundació, la pandèmia.

Quin paper juga el voluntariat a Fundació Miranda?

Hi ha varies maneres d’involucrar-te com a voluntari, es pot fer de manera més continuada anant aproximadament un cop a la setmana o fer voluntariat d’activitats més puntuals, que solen ser persones que venen a ajudar-nos quan fa falta.

Per exemple, una actuació que fem gràcies als voluntaris i que és poc habitual en la ramaderia extensiva, són estudis croprològics. Això ens permet saber quan un cavall necessita ser desparasitat, que és quan detectem paràsits en la seva femta, i ho fem només quan és necessari, reduint així residus i esforços. Quan ho fem és sempre amb tractaments naturals per tenir cura dels animals, les persones que ho apliquen i del medi.

Sempre conscients i respectuosos amb el medi…

Sí, i això em fa pensar en la ramaderia productiva que, tret d’excepcions que són admirables, no té una mirada transversal sobre el territori i no reinverteix els ajuts que rep en conservar el territori. Nosaltres, tot i no tenir aquest tipus d’ajuda, tenim mans gràcies al voluntariat per poder fer pràctiques de ramaderia respectuoses amb el medi, com fer rotacions de pastures, recuperar murs de pedra seca, fer control d’espècies invasores, recuperar fonts perdudes o revisar el filat elèctric dels espais dels cavalls per evitar ferides.

Creus que les ONG ambientals de conservació tenim prou visibilitat?

Depèn de quines. Considero que hi ha diferents maneres de donar visibilitat a les ONG ambientals. Jo, personalment, soc molt romàntica i m’enamoro de l’activisme. Portem un projecte que neix del cor i per això ens llancem a l’acció directament i després és quan ens arriben alguns recursos econòmics, i per garantir la supervivència de la fundació anem trobant l’equilibri. Em costa entendre aquelles entitats que no passen a l’acció abans de rebre ajudes, soc de les que penso que no hem de perdre mai l’impuls genuí que ens porta a l’acció.

Quins són els vostres projectes de futur?

Internacionalitzar-nos. Tant en l’àmbit de la comunicació com del territori. Els cavalls necessiten espai, i els espais necessiten animals. Hi ha molts terrenys tant a Catalunya com a Europa que podrien aprofitar-se i guanyarien valor i riquesa quant a biodiversitat i conservació del territori.

Per acabar.. pots destacar un moment especial que hagis viscut a la Fundació Miranda?

Me’n venen molts al cap… però un que quan hi penso sempre em ve és el moment d’arribada al Pla de l’Orri amb el primer grup de cavalls. Baixaven del camió 23 cavalls que venien d’un espai tancat i començàvem a caminar amb tots ells per la pista forestal que arriba a l’espai obert. Un cop allà, quan vaig veure com s’expandien en l’espai va ser molt emocionant, un d’aquells moments que et fan respirar, un símbol de llibertat dels cavalls reconnectats amb la natura.